El sentit dels 'comuns'

La setmana que comença serà d’especial transcendència pel futur immediat dels que vam votar un nou parlament el passat 21 de desembre. Si en els dos pols oposats ens temem que hi haurà poques novetats, més enllà de la voluntat d’imposar criteris, ja sigui des de l’aritmètica parlamentària o mitjançant el recurs als tribunals, és en la posició que ocupen els Comuns, on poden donar-se algunes claus interessants. En aquest sentit, la lectura dels resultats electorals, molt inferiors al que s’esperava, les seves projeccions sobre el mandat, i, especialment, sobre les properes eleccions municipals, conviden a interpretacions que tot i ser complementàries en el fons, poden mostrar diferències de calat.

Dos articles publicats recentment ens ensenyen com canvia la mateixa ampolla, segons la veiem mig buida o mig plena. En el primer dels casos, ens trobem amb qui identifica la davallada electoral en la manca de definició dels Comuns en la qüestió nacional, en la seva política d’aliances, en definitiva, en la ambigüitat en la seva identitat i estratègia, com a principals obstacles a l’hora que el partit d’Ada Colau pugui realitzar tot el seu potencial sociopolític. Per una altra banda, hi ha qui situa l’ampolla mig plena pel paper que pugui jugar En Comú Podem en un escenari de forta polarització, i fins i tot planteja un interrogant de molt d’interès: “En aquestes alçades poden conviure indepes i no indepes en un mateix partit?”

Aquest qüestió esdevé sens dubte rellevant, i no podem sinó agrair a qui, tot i que al cost de molts dubtes, resolgui finalment en sentit afirmatiu. Davant la dicotomia de la ‘vella’ i la ‘nova’ política, no hi podem posar sinó la política en majúscules, i aquesta, en el cas de l’esquerra, no pot situar les prioritats més que en el compromís social i en la legitimitat democràtica. Allò ‘social’ és inclusiu, és més, la diversitat o ‘tolerància’ mútua en allò ‘nacional’, no és sinó una forma de coherència ideològica. Si sembla que ara la polarització i el conflicte de ‘legitimitats’ semblen haver-se menjat la base electoral de la que es nodreixen els Comuns, el temps ho dirà, però no podem descartar que més endavant es repeteixen els resultats de les generals.

En qualsevol cas, davant la temptació de demonitzar fins i tot l’últim partit amb vocació transversal en allò ‘nacional’, val la pena analitzar alguns dels seus referents. Així si consultem la col•lecció d’articles publicada pel cinquantenari del PSUC, al 1985 (‘La nostra utopia’), llegim per exemple al que fos el seu Secretari General, en Gregori López Raimundo, recordant-nos què, per assolir els canvis polítics i socials necessaris, s’ha de construir una alternativa política d’esquerres i ampliar la democràcia de base participativa, sumant moviments associatius i socials. Que els i les treballadores constitueixen una única classe que ha de ser la avantguarda de la lluita popular en defensa dels interessos nacionals.

Sembla evident que la via pluralista i democràtica al socialisme defensada pel PSUC, s’hauria sentit molt distanciada de qualsevol discurs nacionalista, però no podem deixar de pensar sí, davant aquest fenomen, no hauria defensat la transversalitat de la lluita de classes com a element integrador més enllà de les banderes. Les diferències entre els Comuns i el seu principal referent històric en l’esquerra catalana son moltes, però hi ha prous elements com perquè posem en dubte què, davant el context actual, el partit d’en Gutiérrez Díaz i d’en Rafel Fibó, s’hagués replegat en un dels dos fronts, sense ambicionar el representar al conjunt d’aquest ‘caleidoscopi d’infinits colors’ que és la classe obrera catalana, i de fer front al seu problema real: el de la seva dispersió política i organitzativa.