Una nova etapa

Fa ara un any, en un programa de ràdio commemoratiu dels 50 anys de la campanya ‘Cap nen sense joguina’, Carles Puigdemont ho deia amb claredat: “D’aquí a un any no seré president de la Generalitat”. Qui no havia passat per les urnes, i havia estat investit el 10 de gener de 2016 per una exigua majoria parlamentària, lligava el seu mandat a la realització d’un referèndum, després del qual començaria “una etapa nova que demanarà noves eines i nous lideratges”. Com era de preveure, aquest nou escenari es va convertir, poc després del referèndum i de la declaració unilateral d’independència, en un de profunda degradació democràtica, amb la destitució i empresonament del govern de la Generalitat, a l’empara de l’article 155.

Tanmateix s’ha de reconèixer que Puigdemont tenia raó en un punt; que després del referèndum començaria una nova etapa, i que aquesta requereix de nous lideratges. Precisament per aquesta raó, costa entendre que qui fa un any deia “Jo no tinc cap vocació de ser president de la Generalitat”, avui faci del seu ‘lideratge’ una qüestió d’estat, la única opció que, així Elsa Artadi, ens salva del ‘marc mental del 155’. Sembla que 12.372 vots de diferència entre PDCat i ERC haurien d’obligar a una mica menys d’arrogància i a ser una mica més esplèndids, perquè esdevindrà una tasca hercúlia explicar, per quina raó la 2ª força política al Parlament, amb un 21,65% de suport popular, ha de ser necessàriament la força determinant.

Esdevé clau que ens fixem amb atenció en el nou escenari que deixen les eleccions, i que, tot i no correspondre’s amb aquell idíl•lic que potser el President s’imaginava, amb una Europa posant de genolls al PP pels excessos policials i els resultats de l’1O, és l’únic que tenim. Però o no hi arriba el seny o no hi arriba la generositat, ni tan sols amb aquells que estan pagant un preu bastant més elevat, que no pas el de l’ostracisme hivernal a la capital Europea. Si la única manera de gestionar el post 21D, és la restitució del govern de la DUI, és que alguna cosa no hem entès. Perquè la política es diferencia de la utopia, precisament en què situa el seu focus en la realitat, tal i com aquesta és, amb tal de superar-la servint-se d’allò que te al seu abast.

El que tenim en primer terme a Catalunya és una societat profundament polaritzada. I aquesta realitat suposa un repte molt important a l’hora no ja de crear nous consensos, sinó de recuperar aquells que ja teníem pel que fa per exemple el model escolar. Tornar al discurs del 50 +1% és promoure un bloqueig institucional, social i democràtic, que pot acabar-se cobrant fins i tot les petites conquestes i que introdueix, a més, un important biaix en allò econòmic. Quan sembla evident que el creixement econòmic s’està desaccelerant, i que entrem en una fase de declivi suau, no seran els peus de fang del cicle expansiu, sinó les incerteses del procés, les que s’acabaran fent responsables de l’apaivagament de l’economia catalana.

Molts dels que vam estar l’1 d’octubre a les escoles, hi vam anar no per defensar un model d’estat, sinó el respecte fonamental a l’exercici de la democràcia per part dels ciutadans i treballadors/es catalans. És aquest esperit el que se sent traït, quan, en curiosa consonància amb el govern central, s’intenten forçar uns equilibris institucionals amb majories mínimes, capant la democràcia i la seva capacitat i vocació per generar consensos. Son aquests els que necessitem per fer front, de manera immediata, als importants reptes socioeconòmic que tenim al davant (pobresa, precarietat, desigualtat), i son aquests els que esdevindran imprescindibles, per recuperar, pel conjunt de la societat, el debat sobre el dret legítim a l’autodeterminació.