Massa diners

L’informe d’Oxfam Intermon ‘Premiar el treball, no la riquesa’, esdevé demolidor en la seva anàlisi i en les dades que ens ofereix, molt especialment en un gràfic que porta per títol: ‘El que pensa la ciutadania sobre les retribucions dels directors generals’, en la que se’ns presenta una comparativa molt suggerent. En ella es confronta la proporció que pensem existeix entre el salari més alt i el salari mig en una empresa, la ratio que creiem seria l’adient, i, finalment, la que existeix realment. Així a l’estat espanyol, pensem que els alts directius cobren 4 vegades el salari mig dels seus treballadors, quan creiem que tan sols haurien de cobrar dues vegades més, això és, el doble. Però la veritat és que cobren 172 vegades més.

Que la desigualtat real sigui 43 vegades superior a la percepció que en tenim, resulta alarmant. Com s’haurà d’intervenir en el relat de l’actualitat, per a poder-nos distreure amb tant d’èxit de les injustícies a les que vivim abocats. Quants falsos conflictes, quants focs d’artifici i quants placebos no hauran d’inventar-se dia a dia, per a mantenir-nos entretinguts. Qual no serà el pes de la fatalitat i de la resignació que se’ns indueix per a què a l’enquesta realitzada per Oxfam, dues terceres parts de la població espanyola creguin que els hi resultarà difícil o bé impossible, augmentar els seus estalvis per molt que s’esforcin, com si la precarietat i la incertesa fossin premisses necessàries de l’economia de mercat.

La desigualtat que s’ha instal•lat a nivell global, i que defineix l’origen, l’impacte i la gestió de la crisi econòmica, que s’inicià ara fa 10 anys, te caràcter endèmic i és principi i finalitat de la ideologia neoliberal que se’ns imposa des de fa 3 dècades, mitjançant arguments d’autoritat i ‘força major’. Així assumim que més del 80% de la riquesa mundial vagi a parar a les butxaques de l’1 per cent més ric, mentre la meitat de la població no experiment cap augment, potser perquè pensem o volem creure que es correspon amb el mèrit o la capacitat, tot i que està demostrat que dues tercers parts de la riquesa dels milmilionaris prové d’herències, monopolis o relacions de nepotisme i connivència.

S’ha comparat fins a la saturació la crisi de 2008 amb la del 29, però entre totes dues hi ha com a mínim una gran diferència. Si el crack de Wall Street i la gran depressió van comportar una sèrie de mesures destinades a evitar que es podés repetir, la gran recessió que experimentem fa ara10 anys, que tanta precarietat ha produït, no ha suposat, més enllà dels escarafalls inicials, cap mesura per a corregir o evitar que es pugui tornar a repetir. Hi ha més, quan veiem com el sistema financer trontolla de nou com una oca amb el fetge hipertrofiat, es segueixen alimentant els seus excessos, mentre es perpetuen aquelles mesures què, com les reformes laborals, li donen un caràcter estructural a la desigualtat.

És hora de mirar més enllà del relat hegemònic, dels tòtems neoliberals i de superar falses premisses com que la globalització i la desregulació siguin indissociables. Cal salvar el sistema de sí mateix, i això no pot passar sense posar de nou el sector financer al servei de l’economia real, situant en el centre de la societat i del creixement el treball, com a principal factor de redistribució i de sostenibilitat. Quan es compleixen 6 anys de la reforma laboral, es fa molt evident que aquest és el principal obstacle per a una recuperació equitativa. Aquesta passa per eliminar les traves a l’organització de la força de treball i al seu poder de negociació. No hi ha altra via per eliminar el risc i la farsa que son endèmiques de l’hegemonia neoliberal.