País de M.

La reacció del Partit Popular davant la convocatòria de vaga parcial pel proper 8 de març, fa palès fins a quin punt està nerviós el partit d’en Mariano Rajoy. La pèssima qualitat dels seus arguments, titllant la mobilització de ‘insolidària’, ‘elitista’, ‘frívola’ o ‘irresponsable’, és la millor prova de fins a quin punt el PP te por, què se li obri un nou front més enllà de la contundent resposta dels i les pensionistes. Deia Goethe en un conegut poema què ‘el sorollós so dels seus lladrucs tan sols demostra que cavalquem’, i es convindrà que entre tanta bullanga, fins i tot es distingeix la veu trèmula, però tot i així canina, del partit ataronjat. Així quan es desentén de la convocatòria per ser aquesta ‘anticapitalista’, no fa sinó bordar, com si fos molt ‘capitalista’, tolerar la corrupció i el clientelisme del Partit Popular.

Les raons per la vaga han estat definides amb claredat, però aquí van unes altres, per a totes i tots aquells/es que es resignen a la decrèpita glòria que impera al nostre ‘País de M.’, la inicial entremaliada de qui governa a la mesura d’uns pocs, i al preu de la precarietat de totes les demés. Aquesta setmana, mentre condemnaven al raper Valtonyc a 3 anys i mig de presó, es segrestava judicialment el llibre de Nacho Carrertero i era retirada l’obra ‘presos polítics’ de la fira ARCO, Amnistia Internacional presentava el seu informe 2017. En ell es denuncia el poc respecte del PP a la llibertat d’expressió, les creixents restriccions a la llibertat de premsa, la situació de les milers de persones que son condemnades al desnonament, o com el govern segueix treballant per deixar impunes crims històrics que no son sinó de lesa humanitat.

Fa unes setmanes el Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), publicava el seu informe anual, analitzant la situació de parlamentaris, jutges i fiscals a l’estat. De les onze recomanacions inicials, avui tan sols complim amb 7, i de manera parcial, i suspenem en les altres quatre, entre elles les relatives a la supervisió del patrimoni i els interessos econòmics dels i les congressistes, o la que exigeix fixar per llei criteris objectius i mètodes d’avaluació en l’elecció dels alts càrrecs del poder judicial. La corrupció li costa als i les espanyoles 87.000 milions d’euros anuals, i, segons l’informe mundial presentat fa uns dies per Transparència Internacional, al mateix temps que al nostre país es dispara la percepció de la corrupció, la lluita contra aquest fenòmen sembla desplomar-se.

A principis d’any comentàvem en aquest bloc l’informe de l’Institut Sindical Europeu ‘Bad Jobs’ Recovery’, que mostra com Espanya és el 3er país per la cua a nivell Europe pel que fa l’índex de qualitat de l’ocupació. Com es fa evident a l’Enquesta de Qualitat de Vida 2016, presentada fa ara un mes, també la qualitat de vida deixa molt a desitjar. L’estat és, juntament amb Croàcia, Grècia i Xipre, el país on més han caigut els nivells de felicitat i de satisfacció des del 2011, any en que guanyà amb majoria absoluta el Partit Popular. El nostre país és dels pitjors en termes de conciliació, d’inseguretat sobre la suficiència dels ingressos a la vellesa, de confiança en les institucions, i el pitjor de tots en termes d’incertesa existencial, amb un 38% dels i les enquestades que pensen que possiblement acabin perdent el seu habitatge.

Tampoc l’índex de Justícia Social 2017 millora la perspectiva, especialment pel que fa l’accés al mercat laboral, o l’abandonament prematur dels estudis, on tan sols ens supera Malta. Hem de recordar què, el 2016, 13 milions de persones, gairebé el 28% de la població resident, estava en risc de pobresa i/o exclusió social, i que la situació s’ha anat deteriorant des del 2011, amb especial virulència pel que fa la franja dels 16 a 29 anys. Parlava fa ben poc l’Enric Juliana de ‘Legislatura cega’, i potser convingui ampliar el concepte a ‘Govern cec’. Perquè no percep la realitat en la que viuen els seus ciutadans i ciutadanes, perquè es creu les seves pròpies mentides, perquè al temps que exhaureix la qualitat de la nostra democràcia, s’embadaleix escoltant carrincloneries patriòtiques d’una vedette de pacotilla. Però aquest és el nostre ‘País de M.’, la moixiganga que compartim, i de la que hem de fer també responsables, a cada dia que passa, a aquells i aquelles que, tot i tenir al seu abast els mitjans, no li posen fi des de la solvència democràtica.