Telepolítica

Potser la paradoxa més descarnada de la situació que vivim avui a Catalunya, sigui que la picaresca en la que sembla haver-se refugiat l’ortodòxia del procés, tingui un caire tan espanyol. Les malapteses i batzegades que dona l’entorn de Puigdemont, alimentant, a base d’anècdotes, la frivolitat dels pitjors columnistes, podria tenir quelcom divertit, si no fos que hi ha polítics que continuen empresonats, i les institucions catalanes continuen sota la tutela de qui representa poc més del 4 per cent de l’electorat català. Així, mentre l’economia mostra símptomes de desacceleració, el mercat laboral està malmès per la precarietat i una part significativa de la població viu en la pobresa, segueix sense definir-se un horitzó de govern legítim i real.

Comença a instal•lar-se la sospita que no ens enfrontem a una crisi de govern o a una crisi institucional, sinó que la cosa va més enllà, i que el que experimentem a Catalunya no és sinó una deriva més de la crisi democràtica que experimentem a nivell global. L’ocurrència de la teleinvestidura, o fins i tot del telegovern, és un testimoni buf i irreverent de fins a quin punt la política es veu condemnada avui a desplegar el seu potencial en un àmbit que es limita, en essència, a allò simbòlic. Esgotat el poder de transformació social que era propi de la democràcia representativa i que li donava vigència i legitimitat, la preeminència de l’economia financera i dels mercats amenaça amb convertir la política en un miserable vodevil.

En el cas de l’estat espanyol, veiem fins a quin punt el govern dels mercats, en una modalitat de ‘telepolítica’ assumida per la majoria dels partits, i també per una bona part de la població, que tot i no poder-los votar, accepta la tutela d’actors que prenen les seves decisions des de Frankfurt o Nova York, es complementa, quan hi manca autoritat, amb el govern dels tribunals. Per sobre d’ells, ja sigui parlant d’economia davant l’oligarquia mundial a Davos, o sancionant l’exercici preventiu i ‘polític’ de la justícia, la figura d’un monarca al que tampoc ningú ha tingut ocasió de votar, i que exerceix amb zel el seu paper de màxim guardià dels símbols, el més sagrats de tots ells, la ‘unitat’ nacional.

Davant la política simbòlica, la teatralització de la sobirania popular, la polític real reclama compromisos, majories socials àmplies, i forts consensos. Enfront la política dels números, això és, la demoscòpia i la aritmètica parlamentària, hem de reivindicar la política de la qualitat, aquella que basa la seva força en els compromisos col•lectius, el rendiment de comptes, la responsabilitat. Avui la prioritat ha de ser un agenda social amb un fort potencial de cohesió. Per desplegar-la cal recuperar les institucions, i, amb elles, els tan necessaris recursos. Després serà irrenunciable recuperar el consens social sobre la sobirania a Catalunya, i sobre el marc democràtic i institucional de l’autogovern.

Avui l’orgull ferit és el pitjor dels consellers, i també el rigor obsessiu, perquè no van més enllà de la pantomima i l’esperpent, i no fan sinó servir a qui no persegueix altra finalitat que la de paralitzar la política i l’economia catalanes. Davant aquells que per falta de tradició democràtica pretenen perpetuar la política a distància des del govern del PP, hem de fer valdre que la sobirania rau en el Parlament de Catalunya i que aquest, amb les majories socials i polítiques necessàries, ha d’atacar un projecte col•lectiu que comenci per assolir més cohesió social amb tal de recuperar en aquest marc la il•lusió i legitimitat.