Blasfèmia

Que ningú ho dubti. Aquest és el país de la irreverència. Que algú amb l’horitzó intel•lectual de Salvador Sostres, s’atreveixi a criticar a qui fos titular de la Càtedra Lucasiana de Matemàtiques de la Universitat de Cambridge, durant 30 anys, per defendre ‘bajanades tan poc científiques com negar a Déu’, suggereix que la dreta és, en aquest país, una anomalia científica en sí mateixa, un forat negre que engoleix qualsevol àpex de cordura o de sentit comú. Que al regne de la caspa, el calb Sostres sigui el rei, en aquestes alçades ja no ho dubta ningú, ni tampoc que la provocació sigui, per a molts i moltes, la darrera reserva espiritual davant la notòria manca d’arguments que comparteixen els devots de la immaculada concepció.

Però el problema no rau en la manca de coherència, de llums i de criteri de la dreta emblemàtica, la de la verge del Rocío i de la cabra de la Legió, sinó l’alçada a la que s’ha enfilat i des de la que controla les institucions. Les diligències obertes recentment contra Willy Toledo per declarar-se devot del cony insubmís i per cagar-se en Déu, atemptant suposadament contra els sentiments religiosos, mostra fins a quin punt en aquest país l’ultramontisme viu hores de glòria. Davant la manca d’integritat a la esfera pública, el que s’estén és l’integrisme, davant la manca de transparència moral, allò que triomfa és l’obscurantisme. Diu l’actor madrileny que el que passa en aquest país és una vergonya insuportable, i no li falta raó.

La ‘llei mordassa’ i la reforma del Codi Penal han soscavat drets i llibertats, com la llibertat artística o la llibertat d’expressió. Ja abans d’aprovar-se, el 2013, ho denunciava el comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, i un grup d’experts de Nacions Unides. Fa poc la Cort de Justícia Europea, recordava a l’Audiència Nacional que cremar una foto no és una incitació a la violència, sinó un acte de crítica política. És probable i desitjable que succeeixi el mateix amb Pablo Hasél, César Strawberry o el periodista Àlex Garcia, i que es posi en evidència que les operacions ‘aranya’ organitzades en el llimbs de l’article 578 del codi Penal, no persegueixen sinó paralitzar als que discrepen, mitjançant la por i el terror.

Ho explica Arkaitz Terron a l’informe d’Amnistia Internacional ‘Tuiteja, si t’atreveixes’, publicat fa uns pocs dies: ‘L’objectiu és crear un clima d’autocensura’. Es pretén una societat pacata, genuflexa, temorosa i disposada a tragar: ja sigui amb les pensions, les contrareformes laborals, la corrupció o la desigualtat rampant. L’estratègia no dista molt de la inquisició, tot i que treguin menys fum les fogueres, i s’escoltin menys els crits de bruixes i profetesses. L’objectiu últim no és altre que el que perseguia llavors el sant tribunal: la intimidació. Que es callin els científics/es i poetes, que no pronunciïn la seva indignació cantants i artistes, lluitadors, sindicalistes, idealistes, de tot pelatge i raonament.

Diu Àlex Garcia a l’informe d’Amnistia que ho estan fent “per intimidar a la gent en el context general de la crisi, per desviar l’atenció i espantar”. Algun dia s’entendrà què és el que ha demorat tant el moment, en el que acabem arrencant-nos la cuirassa del fatalisme i el nus de la paüra. No hi ha més secret que el del poder hegemònic, que es basa en el control de les institucions i dels mitjans de comunicació. Davant això ens hem d’armar de valor i bregar i bregar, perquè no existeix altre destí que aquell que ens construïm nosaltres, i fins i tot aquells/es que diuen que tot està predestinat, que res pot fer-se per canviar el nostre destí, miren abans de creuar el carrer... Tot i que, per una altra banda, això ho deia Stephen Hawking, un ‘xarlatà’, demagog i blasfem.