Paco Puerto

La lluita sindical és, alhora, paciència i intensitat. És necessari saber aguantar i esperar, i esperar, i esperar... Però també és imprescindible reconèixer el moment en el que convé actuar, perquè es dona la correlació de forces que permetrà avançar un pas més en la lluita per la justícia i la dignitat: a la societat i al treball. Qui s’apropa per primera vegada al sindicat, de vegades troba a faltar l’èpica. Perquè la lluita es construeix des d’una infinitat d’actes i de compromisos aparentment insignificants, quotidians, propers. Per decepció dels més aguerrits i intrèpids, no hi ha preses de la Bastilla ni assalts al palau d’hivern. El sindicalisme és una lluita llarga, i els seus herois son herois petits.

Tanmateix, qui porta un cert temps al sindicat, qui ha sabut supeditar-se a la lògica d’una organització que té en la fraternitat i en la solidaritat les seves premisses centrals, descobreix que sí existeix l’èpica, i que aquesta és gran, precisament perquè s’escriu amb lletra petita. Un bon exemple ho trobem en la trajectòria vital del company Paco Puerto, històric militant de les CCOO de Catalunya que dona el seu nom a la nostra Fundació per a la Formació i l’Estudi. Nascut a Cabezas de San Juan, els tres eixos de qui començà a treballar als 7 anys i morí massa aviat, van ser el treball, el sindicalisme i la lluita, i en aquests tres va destacar pel seu excepcional compromís, perseverança i infatigable sentit de la justícia.

Una anècdota que ens dona pistes de la seva força interior, davant la crueltat vana, gratuïta, miserable del Tribunal de l’Ordre Públic, és la d’allò que es repetia quan era torturat, amb tal de no delatar als companys/es: ‘Faré patir a algú el que jo estic patint? No hi ha lògica més senzilla, ni més generosa que aquesta, i suposa a més dues certeses tremendes. Una la de la desraó de la brutalitat extrema, l’altra, la de que és en la responsabilitat de cadascú/na de nosaltres, on es resol la sort de tots i totes. A Paco Puerto el va voler mossegar el regim, com el van mossegar les rates a les presons a las que el condemnà el franquisme, i tot i així la seva dignitat i la seva voluntat de lluita van sortir indemnes, i això és una lliçó de vida.

Recorda la seva companya, Esperanza, que a Francisco la mare d’un amic li pronosticà que la seva vida seria curta, i compta com, en una ironia del destí, després de donar vàries voltes de campana amb el seu sis-cents, sortint atordit del vehicle, s’apropà a una porta per demanar ajut, fins que s’adonà que era la porta del cementiri. No era la seva hora. Va viure amb una intensitat tremenda, organitzant-se des que va prendre consciència què “en solitari, aquella rebel•lia que li inspirà la Pirinaica” no el portaria lluny. Va tenir temps per aixecar, amb molts altres companys/es, les Comissions Obreres de Catalunya, i posà especial cura en defensar i promoure amb totes les seves forces el treball i la formació com a drets inalienable que han d’estar a l’abast de tots/es.

Potser el moment més suggerent del petit acte d’homenatge amb el què l’Ajuntament de Cabezas de San Juan inaugurà el passat dilluns el ‘Centre de Formació Municipal Paco Puerto’, fou aquell, en el que la companya de Francisco recordà que el seu compromís era amb les ‘persones’, des de la immediatesa i l’acció directa. Quan alguns encara estàvem processant el debat entre Madina i Errejón en Salvados’ sobre: On està l’esquerra?, digerint la impotència que traslladava, aquesta senzilla reivindicació suposava un bàlsam agraït. L’esquerra no te futur com a criatura cerebral, ni tampoc com elucubració filosòfica, perquè la teoria s’acaba estellant en mil encenalls. És en l’acció, en la solidaritat i fraternitat del dia a dia, on es construeix la lluita per superar la injustícia, i on es fan forts i irreductibles els valors de l’esquerra. Això és el que ens diu la vida i la lluita de companys/es com en Paco Puerto.