Temporalitat: abús permanent

En essència hi ha dues vies diferents per analitzar el mercat de treball. O bé ens fixem mitjançant enquesta en la situació de les persones, si aquestes estan o no ocupades, si tenen un contracte temporal o indefinit, o bé comptabilitzem el nombre de contractes registrats. Si ens concentréssim exclusivament en aquest darrer barem, diríem que l’ocupació està en el seu millor moment, amb un nombre de contractes que supera els màximes coneguts. Però a l’hora de comparar-ho amb el total de persones ocupades, que segueix essent inferior al del inici de la crisi, constatem que hi ha un clar desajustament. L’explicació és senzilla: el que ha arribat a màxims no és l’ocupació, sinó el nombre de contractes per persona, això és, la rotació laboral.

Dels 3.187.150 contractes signats a Catalunya el 2017, 2.775.620 eren temporals, i d’aquests, 882.413 van ser de molt curta durada, això és, de menys d’una setmana. Les dades de l’Observatori del Treball i del Model Productiu, li posen a cara a aquesta precarietat abusiva, al recordar-nos que, en el 86% dels casos, aquest tipus de contractes es va aplicar a treballadors del sector serveis. En l’anàlisi realitzat per FEDEA en l’estudi ‘Tendències recents en l’ús de contractes temporals en Espanya’, mostra com aquesta rotació exagerada és senya d’identitat d’una ‘recuperació’ del mercat de treball, on ni el creixement ni tampoc la riquesa que genera l’economia, es traslladen realment als salaris o a la qualitat de l’ocupació.

Espanya ha sigut campiona en temporalitat des de la reforma laboral de 1984, amb la introducció del ‘Contracte temporal de foment de l’ocupació’. A partir d’aquell moment, i amb el parèntesi de la crisi, on els primers contractes en extingir-se van ser els temporals, no hi ha hagut reforma que hagi posat límit als abusos en la contractació temporal. Aquesta era, el 2016, involuntària en el 91,4% del casos, i comporta, juntament amb el treball autònom, la principal causa del baix percentatge que gaudim d’ocupació estàndard’ (això és indefinida a temps complert) a l’estat, i que no arriba a superar el 54%. Ara, dins la temporalitat, es dispara la rotació, amb un increment sense precedents en els contractes de menys d’una setmana.

Pels empresaris/es, el contracte temporal suposa una temptació evident. Permet adaptar la plantilla a les comandes, i fer el mateix amb els salaris, ajustant-los gràcies a la rotació dels treballadors/es. Amb l’auge del contracte de molt curta durada, això és, un de cada quatre contractes que se signen avui, assistim a una versió autòctona del ‘treball a demanda’, que amenaça Europa. Això suposa l’assumpció de la discrecionalitat plena per part de l’empresari, i que el pes de la incertesa recaigui, completament, sobre les espatlles dels y les treballadores. Així, un de cada tres treballadors contractes el 2016, signà tres o més contractes, i en masses casos, ho va fer amb una mateixa empresa.

Si abans de la crisi per assolir una ocupació indefinida, el peatge era de 6,2 contractes temporals al llarg de cinc anys de mitja, ara, amb la ‘recuperació’, ja son 9 contractes i gairebé 8 anys. El cost de la temporalitat no tan sols és el d’una major precarietat laboral i vital, sinó el d’un baix creixement de la productivitat, per obviar-se la formació i, amb ella, la millora del teixit productiu i la seva adaptació al canvi tecnològic. La rotació abusiva comporta a l’hora, insuficiència de rendes, afebleix la demanda agregada i fa més vulnerable el mercat de treball al impacte dels cicles. Quan l’economia es deprimeix, l’ocupació es destrueix ràpid, quan creix, el creixement no es trasllada a les rendes del treball.

L’elevada rotació laboral suposa a més un abús d’aquells empresaris que utilitzen el sistema d’atur com un complement de rendes sense el que no podrien mantenir-se els treballadors/es precaris, i que competeix deslleialment amb aquells/es altres, que donen solidesa al sistema contractant i cotitzant en condicions. La temporalitat és, en definitiva, la senya d’identitat d’aquell empresariat que representa la principal xacra al nostre sistema productiu: el que empobreix els comptes públics, mina les capacitats del nostre teixit productiu i envileix i distorsiona el món del treball