Classe màster

Cifuentes sí sabia d’universitats. Ella mateixa ho deia en una entrevista publicada al web de la Universitat Carles III: “La meva vida professional és la Universitat, no la política, tot i que porto moltíssims anys a la política. Però sempre he cregut que la meva professió és la Universitat, i espero tornar a ella...”. De fet, una breu consulta ens permet comprovar què, des del seu ingrés com funcionària del grup B en l’escala de Gestió Universitària de la UCM, ha cobert un llarg recorregut per comissions, consells i claustres acadèmics. Sembla del tot improbable per tant, que no tingués coneixement de les irregularitats que es van succeir en el procés de matrícula i certificació del famós postgrau, ni del desprestigi que això podia suposar.

La pèrdua de reputació de la Universitat és evident, i projecta a més una ombra sobre tots aquells/es que han posat la seva dedicació, capacitat i afany en obtenir el títol. Que algú pretengui comprar mèrits és miserable, perquè ningú els exigeix. Que busqui evitar-se l’esforç mitjançant favors, o buscant l’aquiescència i complicitat de subalterns, denota una manca de pudor i d’honestedat extremes. No sabem què tindrà Cifuentes, però sembla possible, què, també aquesta vegada, s’acabi imposant el corró del silenci. I és que el president ha demanat ‘coherència’ i ‘congruència’, encara que això suposi un abús evident, i que les dues paraules grinyolin, angoixades, quan se les agafa per usar-les com a coartada.

Una bona part de la ciutadania sembla segrestada avui per la cultura del mal menor, aquella assumpció de tot un conjunt interminable de notòries mesquineses i corrupteles, que s’acaben escombrant sota la catifa, amb tal d’evitar mals ‘majors’. Sembla com si existís un acord tàcit en absentar-se cada cert temps i excusar l’honradesa i disciplina cívica que se’ls hi pressuposa als mandataris públics, amb tal de no conjurar cap canvi, en la línia del tan conegut i resabut ‘más vale no meneallo’. Als càrrecs del govern se’ls perdona així tot, o gairebé tot, ja siguin les caixes ‘B’, la ingerència, la prevaricació o el nepotisme, perquè val més un dolent conegut, que una persona bona per conèixer, i per dolents, res pitjor que el que ens tenen servit.

Que en aquest periple inesgotable, les complicitats s’estenen fins i tot al partit que es pretenia presentar des de l’angle de la regeneració, no esdevé tampoc tan sorprenent. La feblesa moral és una garantia preciosa per a aquells/es que viuen de manipular els demés. Els apetits, el fer-se el llest, la vanitat, l’orgull o la cobdícia, potser siguin, des del nostre punt de vista, atributs execrables en l’home o la dona política, però representen una garantia per a tots i totes aquelles que veuen en la democràcia una amenaça a la seva posició i al seu èxit social i econòmic. I és que les persones sense cap classe ni virtut, son exactament la classe de persones que precisa el sistema per a perpetuar-se en el temps.

Així, qui mana, tot i que ens hi oposem, perquè es posa més enllà de tota legitimitat i control democràtics, prefereix el mèrit fals al vertader, perquè troba millors garanties en les intencions més tèrboles que en la capacitat o l’honestedat d’un home o d’una dóna de bé. L’error no està així en les intencions, sinó en el fet que aquestes s’acabin descobrint. Ho sabia Cifuentes com ho sabia abans Esperanza Aguirre, que no s’equivocà amb Granados i González, sinó que li van sortir ‘ranes’ les ‘ranes’. La classe màster que governa el país potser insisteixi poc en cultivar el seu intel•lecte, però es cuida molt de no situar o col•locar a algú que no tingui un preu, sigui massa honrat per no dimitir, o destaqui per qualsevol altre ‘coherència’ o ‘mèrit’ que posi en solfa el despropòsit general.