L'increïble estat minvant

“L’objecte de tot govern és enriquir als pocs que manen a expenses dels molts que obeeixen”. Així escrivia el filòsof anglès Jeremy Bentham en els seus ‘Consells a les Corts i al Poble Espanyol’, ara fa uns 200 anys. La seva visió s’ha demostrat com a certa al llarg de la història del nostre país, i, molt especialment, des del 20 de novembre de 2011, amb un govern del PP que ha afavorit als seus, mentre es refermaven l’ injustícia i la desigualtat. I si el pare de l’utilitarisme establia com a mòbil de tota acció humana l’evitació del dolor i la consecució del plaer, per assolir aquesta finalitat, Rajoy sembla haver preferit, sempre que ha pogut, tirar del pal, que no de la pastanaga.

Ho vam veure amb claredat meridiana a la dècima legislatura (2011-2015) i amb les reformes que es van dictar a l’empara de les polítiques d’austeritat. Ara, amb la pèrdua de la majoria, i l’ascens imparable de C’s, el PP sembla haver-s’ho pensat millor, i pretén avançar en la línia del que ja anunciava el 20 de juny de 2017 el ministre Montoro: “Les baixades d’impostos es fan al final de la legislatura perquè s’han de deixar les pastanagues pel final”. No sorprèn doncs que les pastanagues vinguin amb el paquet dels Pressupostos Generals 2018, tot i que això suposi, esperem, que amb elles s’iniciï, de manera anticipada, el final d’aquesta dotzena legislatura.

Amb l’expectativa de vot més baixa de la seva història, el Partit Popular pretén servir ara, amb especial afany, els maltractats estómacs de funcionaris, jubilats i treballadors/es precàries. També s’envien globus sonda al PSOE amb l’ham de la renegociació de l’import i de les condicions financeres del deute de les Comunitats Autònomes, al PNV, amb els pressupostos ‘de l’alta velocitat’, i a les grans empreses, la lleialtat i interès de les quals es volen mantenir vius, al preu de mantenir inalterada la pressió fiscal, una de les més baixes d’Europa, al temps que s’augmenta la sempre benvinguda despesa en infraestructures, en un 16,5%.

L’estat del benestar que propugna Montoro en el seu projecte de PG 2018, és el d’un benestar minvant, ja que si bé augmentarà nominalment la despesa social, aquesta es reduirà en relació al creixement del PIB. La idea és que a mig termini, la reducció arribi al 38% del PIB (un 40,5% el 2018), percentatge proper als paràmetres dels EEUU, i molt lluny del llindar de la despesa ‘europea’, que estaria 8 punts per sobre, 9 si considerem la mitjana de la zona euro. Aquesta austeritat a ultrança, persegueix mantenir una de les pressions fiscals més baixes d’Europa (pel 2018 s’estableix en el 34,0%), el que sembla ser, és una de les principals obsessions que comparteixen C’s i PP.

El fenomen de l’increïble estat minvant que caracteritza els comptes de Montoro, s’acompanya com sempre d’una forta dosi d’optimisme: Per una banda, es repeteix una vegada més que aquests son ‘els pressupostos més socials de l’història’, i per l’altra es fien els ingressos a unes previsions que han estat rebatudes per la realitat al llarg de cadascun dels darrers 7 anys. El ministre de finances es continua aplicant així en l’art de la cortina de fum comptable i semàntica (no es ‘redueix’ la despesa social, sinó que es ‘modera’), mentre li clava la dent a l’estat, les virtuts del qual tant enalteixen els patriotes, al temps que el dessagnen i condemnen a la pàl•lida existència d’una criatura cadavèrica.