dimarts, 3 d’abril del 2018

Resurrecció

Remenant els papers dels meus avis paterns, ambdós mestres, em trobo amb els expedients de depuració que els hi van obrir, el 1939, tan sols unes setmanes després que les tropes franquistes entressin a Barcelona, posant-hi fi, definitivament, al somni de la república. A l’expedient que se li obria a qualsevol funcionari, amb tal d’acreditar la seva obediència, s’utilitzava freqüentment la fórmula: “Excel•lent catòlic, de comunió diària. Completament apolític. Al marge de tota lluita social”. Aquesta exemplar asseveració que havia de ser avalada pel testimoni de prohomes del règim, ja fossin cures o batlles, defineix millor que cap altre, el prototip de serf/serva que promovia i continua promovent, també avui, el nacionalcatolicisme.

Podria pensar-se que ja queden lluny aquells temps, més de 80 anys, i que exotismes com el ‘Viva la virgen’, per part de la nostra ministra d’ocupació, Fàtima Bañez, no son més que gestos de complicitat folklòrica. Però l’estampa que ens ofereix la bandera (símbol que representa al conjunt dels i les ciutadanes, ja siguin laics, cristians, budistes, jueus o musulmans), aixecada a mitja asta per la ‘mort de Crist’, o la que composen quatre ministres, entre ells la vicepresidenta del govern, cantant amb visible emoció ‘Soc un nuvi de la mort’, al pas del Crist de Mena, portat al coll pels hereus d’en Millán Astray, suposa potser una professió de fe, però posa en evidència, alhora, una notable manca de respecte a la Constitució.

Al seu article 16.3 el text que hauria de posar les bases de la convivència en aquest país, diu que ‘Cap confessió tindrà caràcter estatal’. El problema és que, sembla ser, aquest caràcter aconfessional entra en conflicte directament amb els mecanismes de reproducció del poder que, en el cas dels grans cognoms patris, sempre han anat lligats estretament a l’església catòlica. Per respecte al cristianisme de base i a la seva història de compromisos i de lluita, convé puntualitzar que aquest ‘catolicisme’ ibèric, que promou la falta de consciència i el rebuig a qualsevol lluita social, sembla tan poc cristià, com el culte a la mort que, amb tanta descaradura, promouen els nostres ministres, i que tan profundament atempta contra el sentit comú.

Haurem d’assumir que si la religió és l’opi del poble, en el país del nacionalcatolicisme manen els traficants. Que la regressió ultraortodoxa posada en escena amb tant d’afany pels ministres d’en Rajoy, no és sinó un intent per assegurar la lleialtat de l’electorat més ranci, sembla evident. La lluentor tecnocràtica i el PH teòricament neutre dels joves de C’s, fa molta por, encara més quan ens assabentem que compten amb el recolzament tàcit de l’élite econòmica, que, com als anys seixanta, els ha encomanat que posin ordre i assegurin el curs, perquè el creixement continuï fluint allà on convé. Davant aquesta realitat, com profilaxi apocalíptica, a la dreta s’encenen les grans passions: religioses i nacionals, i més d’un capatàs acaba confonent el pas amb el tron, i el tron amb el país sencer, i acaba escridassant als costalers i portants, amb tal de que aixequin el pas, un enrabiat ‘Arriba España’, com si li fos l’ànima, la resurrecció i el règim sencer.